Des del mirador exigu veu la nostra, la seva ciutat. Des del seu exili entre jardins ha vist passar trens i pomposos enterraments de fills il.lustres. Li diuen, sobretot “la senyoreta del paraigua”, pero a ella, n’ estem segurs, no li hauria agradat aquest ridícul diminutiu, que, a més a més, vol dir noia-que-encara- no-s’ha-casat i, per tant, no es mereix encara l’apel.latiu de senyora. A ella, es clar, li hauria agradat que l’anomenessin "La dama del paraigua" perquè ella és, i ho sap, una dama. Si no estigués instal.lada tan amunt, tan esvelta dalt de l’esvelta columna, algú li murmuraria a l’orella a manera de discret “piropo”: “Estimada dama del paraigua, el vostre lloc és el Passeig de Gràcia”. Així, dient.li de vós, com si fos un Josep Carner enamorat......(Font: Maria Aurèlia Capmany,  Barceldones, ed. de l’Eixample, 1989
(fragment))

Eulàlia vol dir “la ben parlada” i no pas “la ben pensada” ni la “bona”. Era potser la profecia d’aquella “ben plantada” que fou, vulguem o no els anarco-modernistes, una formulació de la realitat possible, de la realitat estètica d’aquest país abalconat al mar d’Ulisses.
A l’alba del 12 de febrer, la petita Eulàlia pujarà a la somereta, fent-li escaleta la pedra antiga dels caputxins de Sarrià i tornarà a baixar a la plaça de Sant Jaume per oferir el seu testimoni al procònsul de Dioclecià.(Font: “Eulàlia", de Frederic Roda./Avui, 12.02.1982)